(Poema de sang)
Avui m'he despertat amb la boira fosca
d'un matí com de ressaca,
potser dels excessos d'anit:
mal rar de l'abús de somnis.
Jo estava poc menys que cec,
cec de no voler obrir el ulls,
no obri'ls -és cert
però ja li temo menys-
per no veure el qui no hi era;
el sol que em desvetllava
era un tast d'amargor
un poc tràgica i un pèl socarrona
que enguany es deia
no tenir dret a tastar-la.
I on és ara?
-m'ho pregunto quan ja sóc cendra-
i on és ara la cissura secreta,
la esquerda fina a l'escorça de la vida
on caiguérem l'altre cop?
He desaprès a viure quan no es viu
més enllà de la vida
i aquest avui primer ha estat dia
de silenci que vessa
del pou fosc de l'oblit.
Tant millor, diràs,
més fàcil tot plegat:
que ens volia endur un cop de mar,
agraeix, més ens val,
que siguem bons per esmunyir-nos.
Però ençà que se'm comença a fotre el cop,
perquè ençà que se'm fa tot
-tot el que em queda-
més aviat un poquet mesquí.
I digues si no és veritat
que el crim pitjor seria
que féssim per bondat
el crim d'escurçar-nos l'horitzó,
mutilant fins el capvespre
-llençant pedres sordes
a véncer-li els embats-
l'ànima pietosa que té el mar.
Morir una vida degollant-nos,
d'això sí que no voldria dur el pes.