Tan fàcil que és de dir.

(Poema de sang)


Avui m'he despertat amb la boira fosca

d'un matí com de ressaca,

potser dels excessos d'anit:

mal rar de l'abús de somnis.

Jo estava poc menys que cec,

cec de no voler obrir el ulls,

no obri'ls -és cert

però ja li temo menys-

per no veure el qui no hi era;

el sol que em desvetllava

era un tast d'amargor

un poc tràgica i un pèl socarrona

que enguany es deia

no tenir dret a tastar-la.

I on és ara?

-m'ho pregunto quan ja sóc cendra-

i on és ara la cissura secreta,

la esquerda fina a l'escorça de la vida

on caiguérem l'altre cop?

He desaprès a viure quan no es viu

més enllà de la vida

i aquest avui primer ha estat dia

de silenci que vessa

del pou fosc de l'oblit.

Tant millor, diràs,

més fàcil tot plegat:

que ens volia endur un cop de mar,

agraeix, més ens val,

que siguem bons per esmunyir-nos.

Però ençà que se'm comença a fotre el cop,

perquè ençà que se'm fa tot

-tot el que em queda-

més aviat un poquet mesquí.

I digues si no és veritat

que el crim pitjor seria

que féssim per bondat

el crim d'escurçar-nos l'horitzó,

mutilant fins el capvespre

-llençant pedres sordes

a véncer-li els embats-

l'ànima pietosa que té el mar.

Morir una vida degollant-nos,

d'això sí que no voldria dur el pes.