És cursi. No n'estic pas orgullós

Quines esgarrinxades em fa la dolçor

que és trepada a les parets

-ho veus?

et duc d'empremta

escrita al cos-.

Tinc mal sota el tall quan guaito

de guaitar les portes

i saber que no m'hi esperes darrere

per no deixar-me entrar;

i quan la vull cloure la ferida, prement-li les comissures,

ajuntant-la amb els dits,

sols en surt sang més roja i més pura

-avui que la he obert jo

anava amb el cor

esclafit entre les mans,

d'ofrena a l'insondable del rebedor

perquè d'un joc d'ombres

en sortís una que fos la teva-.

Vora un ull me'n sagna una altre, la del rostre

si trobo l'esperit d'alguna olor que hi és

i que és com oloren les olors

que ja han passat

-i sols hi és per a mi,

però imprecisa,

i fuig,

fuig,

fuig sempre...

de mi-

N'hi ha una que se m'esquinça de vegades, d'improvís,

no ho sé,

al carrer, a la escala, a la cuina, on sigui,

i quin mal llavors,

quin mal d'enyor

em prem la agulla al pit.

I quan...

I quan...

I quin dolor mut

-el pitjor-

la ferida a les ales

quan miro allí per no mirar res

-que m'ets a tot arreu-.

Ai...

És que amb besos

vàrem gravar-nos les presències

sobre el tors de l'aire

i encara suren rere el silenci

i per tot hi ha una remor feta de riures

i de veus i de cants

i feta també d'ocells...

D'ençà que quan m'adormo

dormo al costat d'una transparència de pell

que és teva,

i quan somio és que m'hi abraço,

-no!-

usurpant-li el lloc que té al llit